Entrevista a Juanvi Mena, autor de teatre

ENTREVISTA A JUANVI MENA, (Alaquàs, l'Horta, País Valencià 1962) autor d'una trilogia de teatre en català al voltant del mon dels distrofiats: Ka i les Mercenàries ( Denes 2007) i El contrafet blau iLliure com un taxi ( Publicades en un recull Denes 2014). L'autor escriu sobre la discapacitat en aquestes tres obres i alhora presenta una important discapacitat motriu.

Juanvi Mena: ---Gràcies per la teua col·laboració. Abans que comences a preguntar-me, deixa’m llegir-te un fragment de “Ka i les mercenàries”.

Berbegall: ---Vinga.

Juanvi Mena: ---Parla CERIMONIÓS, i explica:

A l’època de la nostra Inquisició. En temps de la porca cremada, ser discapacitat era poc més que…, que no ser dona, ja veu. O que no ser lladre.

En temps dels Cèsars grillats, i en tota època ix més d’un, tindre alguna deficència física o intel·lectual, significava estar abocat al patiment, a la persecusió indomable i a la bogeria per la seua total eradicació.

¿O m’equivoque?

Digueu, digueu. No talleu-se, este és un país lliure. Al tall, al menys és això el que diuen per ahí.

Hui en dia, per a les persones defectuoses, hi ha una cosa terrible que es diu discriminació. Però en qualsevol altra època història, la discriminació és que ni s’havia inventat. Per als coixos, per als apardalats, per als cecs, per als inútils, per a tota esta gent que no cap en la norma ni en la rutina de viure, i que fan del viure dels demés un autèntic calvari, no més existia la solució final.

I la boja persecució s’encebava amb estos distrofiats. El martiri, amb el qual s’alliberaren, s’acabava amb la seua absoluta eliminació. I quan dic eliminació, no estic parlant del whisky que després vindrà, sinó de l’eliminació física i total de les persones tractades.

Berbegall: ---Paraules plenes d’actualitat.

Juanvi Mena: ---Per desgràcia, sí.

Berbegall: ---¿Penses que la societat a hores d’ara és inclusiva?

Juanvi Mena: ---A hores d’ara, Berbegall, la societat no és massa inclusiva per als discapacitats. Encara no. I en lo que a mí em peretoca, encara he de ficar-li ous a qualsevol assumpte que vulga aconseguir.

Berbegall: ---En el teu cicle vital, ¿has vist canvis en la societat?

Juanvi Mena: ---Dins de la putada que significa, per a mí, ser discapacitat, he de dir-te que mai en la vida m’he trobat de reull a l’escola. Va ser el meu primer mestre, don Pablo (el qual vaig homenajar a “Ka i les mercenàries”), qui va animar a ma mare a que em duguera a la seua escola. Aleshores, jo ja sabia llegir, escriure i dibuixar. Al córrer els anys, i tenir més trellat, he pogut veure que molts xiquets s’han vist desplaçats, rebujats, cosa que a mí, a l’ensenyança, mai em ocurrí.

Ja fora de les aules, em considere una persona prou sociable, extrovertida i decidida. Hui en dia, estem a la jungla: o xafes o et xafen. Sigues discapacitat o sigues no discapacitat.

Berbegall: ---He vist que estan escrites en valencià.

Juanvi Mena: ---O en català, em dona igual. Ací, a Catalunya, sembla que la Cultura està més recolzada, més recolzada que ahí baix, a València, on no més trobes que lladres.

Berbegall: ---Et deia que estan escrites en valencià o català, perquè tu, a més de ser dramaturg en la llengua vernàcula, ets novel·lista en castellà.

Juanvi Mena. ---Cert. Tinc quatre novel·les editades en castellà i tres obres teatrals en català. Pense que el català és més directe, més adient i incisiu pel teatre.

Berbegall: Denes Editorial és qui t’edita, ¿veritat?

Juanvi Mena: ---Sí. I d’alguna mena, les obres teatrals “Ka i les mercenàries”, junt aquestes dos: “Lliure com un taxi” i “El Contrafet Blau”, conformen la trilogía dels distrofiats.

Berbegall: ---L’humor que no falte.

Juanvi Mena: Ni la ironía.

Berbegall: ---Una d’aquestes dos obres, “El Contrafet Blau”, tracta el tema de l’avortament.

Juanvi Mena: ---A ous m’ho ha posat. A ous, Berbegall. Des d’aquesta entrevista, a l’actual ministre de Justícia li llance un desafiament.

Berbegall: ---Parla.

Juanvi Mena: ---M’agradaria que tinguera l’oportunitat de viure un any sencer sent discapacitat. I no dic un dia, perquè un dia és una misèria de temps i quan t’adones ja ha caigut la nit i s’alça el dia. ¡Un any, sí! M’agradaria que qualsevol no discapacitat, ¡sí, sí!, totes aquelles persones irracionals, que irracionalment defenen a capa i espasa la vida, sense tindre en compte la qualitat de vida d’aquesta persona, sabera el que realment significa viure esclavitzat en un cós dependent o contrafet.

Berbegall: ---¿Penses que el teatre a València està en vies d’extinció?

Juanvi Mena: No només el teatre. La Cultura, amb C majuscula. La novel·la i el teatre estan més vius que mai. Malauradament, el que falta són editorials, correctors literaris, i empresaris valents decidits a contratar desconeguts autors per tal de plenar noves sales de teatre.

Berbegall: ---Per a concloure, vull destacar el preciós pròleg que t’ha escrit Josep Lluís Sirera.

Juanvi Mena: ---Només per llegir el Pròleg de Sirera, ja paga la pena comprar el llibre. Josep Lluís Sirera és un autèntic lletraferit del teatre, i un incansable lluitador social. Un monstre, en la joiosa expressió del terme. Guionista i dialoguista de múltiples sèries televisives, d’ací i d’allà. Catedràtic teatral i, a més, germà de Rodolf Sirera, autor de “El verí del teatre”.

Francesc Vicent Mena Berbegall

“Ka i les mercenàries”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2007.

“Lliure com un taxi”. “El Contrafet Blau”, Juanvi Mena. Denes Ed., 2014.

Nota: Berbegall com alguns podeu adivinar és l'alter ego de Francesc Mena, tot va sorgir quan Juanvi, que coneixia la meua passió pel teatre i la meua dedicació professional (i també vocacional)  als xiquets i xiquetes amb discapacitat, em va demanar la meua col·laboració com a prologuista de la primera obra de la trilogia, al 2007.  El meu ego però va puntxar quan em va demanar que fes servir un pseudònim és clar, ja que semblava una mica cacofònic Francesc Mena, prologuista de Juanvi Mena.

Ho vaig acceptar ja que jo també me n'havia aprofitat del meu cosí lletraferit usant-lo com a "negre" ( si hi havia delicte ja ha prescrit) en  la correcció final de dos capítols de dos llibres que havia escrit en castellà sobre la discapacitat visual i que, ( card entre llirs) em feia la impressió que no eren cap cim de literatura científica en castellà ( per dir-ho finament).

Des d'aleshores el meu cosí sempre em diu Berbegall i fins i tot cada cop més ho faig servir com a una espècie de "nick" a les xarxes.  

www.editorialdenes.com

» veure enllaç original